‘Símbol i matèria’, al Museu de Belles Arts per primera vegada a Castelló, una retrospectiva dedicada a l’obra de Fernando Peiró Coronado (Alaquàs, 1932 – Benicarló, 2011), que hom pot considerar un dels màxims exponents de l’abstracció en terres valencianes. Artista aïllat dintre de la seua generació, però molt vinculat amb els focus artístics d’avantguarda de Barcelona i Saragossa.
L’exposició, que reuneix més de vuitanta obres -algunes d’elles inèdites-, repassa la seua trajectòria des dels seus inicis que arranquen amb un figurativisme chagallià i, més tard, amb un post-cubisme, en la línia de Braque o Picasso, fins a endinsar-se en una visió molt més cosmològica i informalista, tot mostrant un llenguatge plàstic on es barregen la filosofia, la literatura, la mística, la poesia visual o la música.
Amic personal de poetes com Fernando Ferreró o Emilio Gastón, va contactar amb el grup literari Niké, liderat per Miguel Labordeta, amb llur germà va col·laborar amb una sèrie de poemes visuals molt en la línia de Brossa. A mesura que va avançant la seua producció, les pintures de Peiró traspuen l’angoixa existencial de Kafka o la lírica de Lorca, per acabar agafant una dimensió matèrica on s’apropa als principis estètics de l’Art Autre, tal com el va definir Michel Tapié.
Les seues lectures sobre misticisme, juntament amb la seua cosmovisió intimista el porten a lloar figures com San Juan de la Cruz, el món de la màgia, les muses, la nit i una constant que l’acompanyarà durant tota la vida: la música, amb la qual experimentarà llenguatges híbrids a mig camí entre allò pictòric, allò instal·latiu i allò performatiu, com la seua obra en col·laboració amb el músic vinarossenc Carles Santos.
Comissariada per Sílvia Tena
